EL MITO DE LA CAVERNA DE PLATÓN TRAÍDO A NUESTRA ÉPOCA

15 maig

Anuncis

Ave Maria (Shubert)

15 maig

La sola voce nel mondo. La seule voix dans le monde. 
La única voz en el mundo. Tylko jeden głos w świecie.
A única voz no mundo. Только один голос в мире.

https://www.facebook.com/plugins/video.php?href=https%3A%2F%2Fwww.facebook.com%2Ffromjaninto%2Fvideos%2F1538241053142215%2F&show_text=0&width=560

ACTITUD

15 maig

https://www.facebook.com/plugins/video.php?href=https%3A%2F%2Fwww.facebook.com%2Falejandroramosmelian%2Fvideos%2F10153719941783429%2F&show_text=0&width=560

L´ÚS SUPERFICIAL DE LA PARAULA RELIGIÓ

15 maig


La utilització de la fal•làcia argumentat iva és utilitzada pel guionista a la perfecció, i interpretada pels actors com ho faríem innocentment en la vida real les persones actuals (de l’època). Cal desmuntar la fal•làcia argumentat iva per veure el mecanisme que enreda la nostra ment amb una lògica falsa, en l’ús de la paraula religió…

Fixeu-vos:
La religió és una paraula què designa un fet: “relligar”.
Els fets no són veritat o mentida, no són desitjables o no. Els fets són quelcom què existeix, però no sabem què és. Podem interpretar i donar un significat possible a la percepció nostra, a la idea en sí, fet a la nostra mida.

Recordem el mite o al•legoria a la  caverna de Plató, però portem-lo a la nostra època:




L’estudi d’un fet és basa en la seva interpretació del saber total possible, di seccionar el fet, semiològic-ament, tenim una paraulota perfecta: Hermenèutica.

La paraula Religió etimològicament té moltes vessants originals, però diguem què és aquest el significat original: Relligar l’home amb Déu.

Relligar = Subjectar.


Això pot ser utilitzat per bé o per mal, però per l’home, utilitzat per l’home contra l’home.
Propi dels homes. Propi de la humanitat.
Religió. I, és perquè és una paraula. El llenguatge, una eina de la què som presoners. Però la religió no utilitza l’home, pròpiament és una ficció afirmar-ho… (Els homes i dones, s’utilitzen i manipulen entre sí en relacions de poder i així continuarà independentment de la religió), és més aviat la utilització per l’home de tot un entramat de subjectadors del subjecta, per manipular-lo com a objecta, no com a home. És el dispositiu del poder. Però aquest poder dispositiu que engloba molts conceptes també són a la vegada dispositius de poder. 
És com unes suposades màquines dins les altres (com nines russes) què automatitzarien el comportament humà dins un paradigma social. És absurd buscar una nova humanitat, la humanitat és la què és, és genealògica això sí. Podem CAMBIAR el vestit, però l’essència sempre sembla ser la mateixa…
Sí què en tot això hi ha una forma d’estar utilitzant una “tecnologia política” de poder, arqueològica, existia d’abans de les religions actuals. Forma part de la nostra antropologia social. Foucault la va excavar i l’anomena: El poder pastoral. La confessió. És molt interessant tenir-ho en compta. Però no podem observar mai amb certesa una realitat de poder (actual) quant sempre és genealògica. Si no coneixem el començament o el final, no tenim un fil conductor, no podem saber  com va generar-se o cap on va,  i no podem (encara que ho sembli)  conèixer la totalitat del mecanisme i la natura real de la cosa en sí. Una altre cosa és que la ment humana fa les seves (il•lusions) per interpretar el món i emplenar els forats del què ignorem amb la més LÓGICA veritat inventada. Recreació dins la cultura, la cultura què engloba què reneix canviada en la fenomenologia de la què passa en la societat.
Religió implica molt més què creença o fe, és: vida, cultura, política, espiritualitat, tradició, relació social (camí), poder i coneixement, llibertat, veritat, moralitat.


La religió és un fet social, no hi fa res que no la vulguem, sí no la podem eliminar però és absurd dir què no la volem. No?
I, perquè no la podem eliminar la religió?
Doncs perquè és un relligament ontològic i cosmològic.
És un humanisme possiblement?
Sí… Però cal diferenciar L’HUMANISME de la Religió de L’HUMANISME del cristianisme. Fins i tot aquí cal estudiar les grans diferencies, i separar-ne conceptes, per no confondre la ment. 

Podem doncs fer-nos una idea de què la cosa va per llarg si ho volem pensar bé. Una altre cosa és què no ho vulguem pensar. Què per mandra preferim ser conscients tant sols de la superficialitat conceptual. Però  no podrem jutjar, n’hi tant sols podrem prejutjar amb una mínima gràcia…
Cal parar esment a un pensador molt interessant, diu:

“Avui dia, en molts països del món, les Esglésies i les institucions acadèmiques es beneficien de la llibertat a condició que no posin en perill l’ statu quo de l’ Estat.

Sòcrates fou un savi religiós, Jesús un home religiós, al-Hal.lāg un místic religiós. Tots tres van estar compromesos amb el diàleg. I tots tres van ser -políticament- condemnats a mort.

La religió no es pot separar-se de la política. Això no solament fa referencia a les institucions religioses, que necessàriament són estructures polítiques, sinó a la mateixa religió en la seva dimensió antropològica. Encara que algú volgués defensar la idea de la religió com una qüestió purament interior, el diàleg religiós pertany en qualsevol cas a la comunitat i manifesta un caràcter polític. Pertany a la Polis -com a vida pública-, tant de manera directa com indirecta”.


* (Cf. Raimon Pànikkar, L’ esperit de la política. Homo politicus, Edicions 62 Barcelona 1999. – Diàleg intercultural i interreligiós, Fragmenta Editorial 2014).

La contraportada d´aquest llibre és també molt interessant, i diu:


“LA TROBADA ENTRE LES RELIGIONS i entre les cultures és avui un fet ineludible. Afirmar satisfets que hauríem de poder trobar en la nostra tradició tot el que estem cercant no és convincent ni suficient. En primer lloc, molt sovint només descobrim el significat profund del nostre món després d´haver tastat quelcom exòticament diferent. En segon lloc, considerar-nos fins i tot col•lectivament, autosuficients implica una certa condemna dels altres. L´obertura és part de l´essència mateixa del diàleg.
   El diàleg intercultural i interreligiós, pel fet d´ajudar-nos a descobrir l´altre en nosaltres mateixos, contribueix a la realització personal i a la fecundació mútua de les tradicions humanes, que ja no poden permetre´s viure en un estat d´isolació o de guerra”.


Sí aconseguíssim eliminar la religió (socialment concreta) cauríem en la paradoxa. El fet antireligiós és també una religió, una creença feta i refeta, una fe, no un coneixement.

Per això la religió és impossible d’eliminar mentre existeixi la humanitat. Cal doncs una trobada de les religións (o, anti-religions) com diu RAIMON PANIKKAR? Més aviat jo diria, què sembla lògic, què sí, sens dubta…!

RAIMÓN PANIKKAR, en la pàgina 70 i 71, a 5 DIÀLEG DIALÒGIC, aclara i fa què reflexionem molt amb això què explica aquí sobre aquest tema tant interessant des del meu personal punt de vista: 

“El diàleg dialèctic és un diàleg sobre objectes que -cosa interessant- la llengua anglesa anomena -subject matters-, `matèries subjectes´ (a la nostra atenció). El diàleg dialògic , per altra banda, és un diàleg entre subjectes que vol ser un diàleg sobre subjectes. Aquests subjectes volen dialogar no sobre alguna cosa, sinó sobre ells mateixos: ells mateixos dialoguen. En una paraula, si tot pensament és diàleg, no tot diàleg és dialògic. El diàleg dialògic no és tant sobre opinions -els famosos ENDOXA D´ARISTÒTIL, objecta de la dialèctica- com sobre aquells que tenen aquestes opinions, i al capdavall no és sobre tu, sinó sobre mi parlant amb tu. Per dialogar sobre opinions, doctrines, punts de vista, etc., el diàleg dialèctic és indispensable. En el diàleg dialògic l´interlocutor no és un objecta , ni un subjecte que es limita a exposar uns pensaments objectius per ser discutits, sinó un tu, un veritable tu, i no un -allò-. He de tractar amb tu i no únicament amb el teu pensament, i viceversa, naturalment. Tu mateix ets una font de comprensió.
   Ara bé, dues persones no poden parlar -l´una l´altre-, han de parlar l´una -a-  l´altra. Això vol dir que el discurs ha de ser mediatitzat per alguna altra cosa. El mitjà és el llenguatge , i si hi ha pensament. Aquests dos no poden dialogar ells mateixos; necessiten la mediació del llenguatge. En tot diàleg hi ha alguna cosa fora dels interlocutors, i en certa manera superior a ells, que els enllaça. Han de parlar de quelcom, i aquest quelcom té una estructura interna que els participants han de respectar i reconèixer. Però aquest quelcom només és un mitjancer que transmet a cadascun d´ells no sols -pensaments-, és a dir, idees objectivables, sinó temàticament alguna cosa d´ells mateixos. Dit d´una altra manera, aquest quelcom no esdevé independent, -objectiu-, sinó que és vist en la seva peculiar -intencionalitat dialògica-…”

Per altra banda: Nietzsche va dir: Déu a mort. Així com Foucault va dir: L’home ha mort.

Tot va ser a conseqüència de què el súper-home de Nietzsche, va matar a Déu. La mort de Déu, per Foucault (Las palabras y las cosas) implica la mort de l’home!

De fet si ets ateu, gnòstic, agnòstic, creient etc… No implica la existència o no de Déu.

Déu té religió? Jo diria què no!

És l’home què en tot cas té una religió.


Podem dir doncs què la paraula religió i la paraula cultura són fets semblants en quant al desenvolupament de la humanitat en societat.

Per tant la religió és un humanisme i com a tal té a veure amb la llibertat teva i/o de l’altra. És quelcom relacionat intrínsecament amb la naturalesa de la humanitat. Amb la convivència relaciona-dora social de les persones.


Però dir: No voler religió, o no creure en la religió és tapar-se els ulls a un fet, simplement significa doncs: que donem a conèixer la nostra realitat humana com a individus, en quant a expectatives, en quant a ideals, en quant a visió personal.

Aquesta realitat fa evident en nosaltres (subjectes) no només un desconeixement del significat etimològic (o significats), o del fet concret de la religió i el seu mecanisme tecnològic  cultural a traves de la historia dins la societat, (com a  individus objecta) o en acció i relació dels subjectes subjectats per aquesta, o millor dit, dels actors relligats, i la seva fenomenologia històrica.




La no volença de la religió també significa una falta de respecta (per no dir un totalitarisme) contra la llibertat de l’altra. És no voler què l’altre sigui el què és, el què ha de ser. El valor moral veu l’afora com una interpretació de la seva realitat pròpia, aquesta mai s’ajusta a la veritat de l’altra, la veritat no la podem conèixer n’hi uns, n’hi altres, és fora de la nostra consciencia. La veritat és sempre aliena a nosaltres.
Conceptes com ser bo o dolent, veritat, així com la llibertat són conceptes molt complicats i subjectius. Poden fins i tot considerar-se valors morals, aquest es compliquen quan es confronten amb els d’altres cultures i tradicions… Tots vivim en construccions socials, aquestes generen contínuament codis de conducta a partir dels valors morals què queden inserits als individus. Aquests individus (subjectes) tenen la seva perspectives morals i culturals fetes a mida.
Difícil és coincidir amb els dels altres subjectes socials, especialment si és d’individus cultural i antropològica-ment allunyats. El fenomen del conflicte no és només psicològic (empàtic), és d’interpretació del codi moral de l’altra. Una cosa ben diferent és la moral des d’ on mirem el nostra “afora”. Aquí és on neixen els prejudicis de les persones ja què la nostra certesa de la veritat, fins i tot la nostra realitat, no pot ajustar-se amb la de l’altra. A més intervé dins la llibertat confrontada, el joc d’ interessos, dret, i força (el poder). 

Maxs Weber té una sociologia de la religió molt interessant:


Pot interessar molt anar a l´enllaç:



Emile Durkheim també va contribuir molt a els estudis de sociologia del coneixement dels fets immaterial dins la cultura. Potser va ser el més lúcid. 




Pot interessar molt anar a l´enllaç:


L’imperi de Roma, Egipte Faraònic, Nazisme, Comunisme, Religions varies, els corrents ideològics siguin filosòfics polítics o religiosos que s’han instrumentalitzat. I tot amb un llarg etc. Han fet ús del poder totalitari i han volgut assolir la supremacia, la dominació i l’eliminació del contrari o diferent per assolir i exercir el poder terrible al llarg de la historia humana, sobre l’altra amb un ús criminal de la força…!

El meu nebot Arnau, de 8 anys, va regalar-me molt encertada-ment per aquest Sant Jordi, a la parada de la seva escola, un llibre de segona ma, però què per mi és de primera. Ell, el meu nebot, ho sabia, mira què és eixerit ell, sí, sap el què m´agrada. El llibre en concret és aquest:

En la contraportada, diu divulgació universitària, quaderns per el diàleg, sèrie socialisme. I, el text què informa del llibre que tinc a les mans, diu: 

“Este libro, el último publicado por Roger Garaudy, constituye una feroz requisitoria contra los crímenes del hombre blanco…

   …Es preciso, dice el autor, reencontrar nuevas dimensiones del hombre, estableciendo bases de un nuevo orden mundial fundamentado en un diálogo enriquecedor con las civilizaciones…

  …En este DIÁLOGO DE CIVILIZACIONES, Roger Garaudy prolonga la búsqueda de nuevos caminos para el hombre y la política…”. 
    
Michel Foucault va dir en una entrevista unes paraules que venen al cas: “No he querido identificar poder y opresión en absoluto. ¿Por qué? En primer lugar porque pienso que no hay un poder sino que, dentro de una sociedad, existen relaciones de poder extraordinariamente numerosas y múltiples, colocadas en diferentes niveles, apoyándose unas sobre las otras y cuestionándose mutuamente. Relaciones de poder muy diferentes se actualizan en el interior de una institución, por ejemplo, en las relaciones de clase o en las relaciones sexuales tenemos relaciones de poder y sería simplista afirmar que éstas son la proyección del poder de clase. Igualmente, desde un punto estrictamente político, puede verse que en algunos países occidentales el poder político es ejercido por individuos y clases sociales que no detentan en absoluto el poder económico. Las relaciones de poder son sutiles, múltiples y se dan en distintos niveles; no podemos hablar de ‘un’ poder sin describir ‘las’ relaciones de poder, tarea larga y difícil que acarrearía un largo proceso” («La verdad y las formas jurídicas»; Barcelona: Gedisa, 1998 [1978], páginas 168-169).

Michel Foucault és entrevistat per un professor de Filosofia de Lovaina sobre els objectius i mètodes de les seves investigacions. Exposa quina és la novetat del seu pensament respecte a altres maneres d’anàlisi filosòfics com fenomenologia, marxisme, història de les ciències. La clau: sempre problematitzar el que sembla evident:


En filosofia es diu què: LA VERITAT no es quelcom que s’aconsegueix amb acord, justícia, força, o mentalitat democràtica. LA VERITAT MAJÚSCULA, és sempre allò què no sabem.

Com va dir Sòcrates: Jo només sé que no sé res…!

Ho podem deixar aquí: 



Eduardo Galeano – Te doy mi palabra:
El genial escriptor uruguaià, tristament ja desaparegut, selecciona i relata els textos més destacats de la seva obra. La seva particular mirada sobre la història, els homes, l’art i les passions es van entrellaçant amb imatges i documents que il•lustren el testimoni d’un dels més atents observadors dels nostres temps.

  Els seus breus i contundents relats van des de petits detalls fins a grans plantejaments que enfronta la humanitat actualment. El recorregut no té límits; la guia és la sinceritat i la sorpresa pels éssers i les coses que ens envolten.

  Aquest il•lustre intel•lectual llatinoamericà compartirà amb l’audiència idees, relats i diversos dels seus textos que conflueixen en recuperar la història i les històries per saber quin passat hem aixecat i quin futur estem construint.




La palabra tiene 
mucho de aritmética: 
divide cuando se utiliza 
como navaja, para lesionar; 
resta cuando se usa 
con ligereza para censurar; 
suma cuando se emplea 
para dialogar, 
y multiplica cuando se 
da con generosidad para servir. 



Carlos Siller

Carmina Burana ~ O Fortuna | Carl Orff ~ André Rieu

14 maig

Libera In Concert

14 maig

Swedish House Mafia – Don’t You Worry Child (Khushnuma) – ft. Shweta Sub…

14 maig